Discussion:
Castellà? No, mercès
(demasiado antiguo para responder)
Front Nacional
2008-02-29 12:27:32 UTC
Permalink
LA LLENGUA ESPANYOLA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT
SOCIOPOLÍTICOECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC.


Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra els espanyols ni
contra els hispanoparlants sinó contra la ideologia que entén la llengua com
a arma de genocidi, d'imposició tirànica i d'anorreament psicològic i
nacional.



1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser
l'anglès:



Obligar els nens catalans (autòctons o fills dŽimmigrants) a estudiar
llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa
limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que, si
tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què havíem
menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma residual (en el
sentit que no sŽhi parla). Jo crec que els nens han dŽaprendre idiomes a
lŽescola, però idiomes que, en el futur, els puguin ser dŽutilitat. La
castellana, no és una llengua dŽutilitat en el context internacional en el
qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà no és una llengua de
masses al continent europeu, que és el tros de planeta on els catalans tenim
el nostre àmbit de relació més immediat. En les escoles catalanes sŽhaurien
dŽensenyar dues llengües de gran validesa per al desenvolupament humà i
econòmic dels catalans, si tenim en compte el nostre context europeu:
lŽanglès, com a idioma més internacional; i lŽalemany, que és la llengua
franca del centre dŽEuropa, la més parlada a la Unió Europea, lŽidioma del
món germànic amb el qual els catalans haurem dŽenfortir relacions, sobretot
de caire industrial i econòmic. Un cop eliminades o deixades com a optatives
les assignatures de llengua i literatura espanyoles (o de literatura i
llengua francesa a la Catalunya Nord) dels plans dŽestudis catalans, podrem
introduir-hi algunes hores lectives dŽanglès i dŽalemany, autèntica inversió
de futur per als joves catalans.

El castellà no és cap idioma universal perquè:

1) L'ignora més del 90% de la població mundial.

2) L'ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on es
remenen les cireres, i

3) Perquè la influència del castellà en l'economia i la ciència mundial es
menyspreable (a l'inrevés que el francès o l'alemany per exemple, que encara
es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a Internet, on
fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per cada pàgina en
castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en trobes centenars
en anglès, i on el català, tot i ser una llengua assetjada, modesta i en
greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè quant a nombre de webs i un
dinovè quant a nombre de pàgines.
Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta
necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà,
per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t'entabanin amb
deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan
pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no té
la importància derivada del nombre d'hispanoparlants (3ª llengua mundial). I
no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó que els catalans
dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els interessa i no a
perdre el temps amb idiomes, que, a més d'estar al servei d'una política
d'anihilació -brutal i indigna- de la cultura pròpia indígena, no solament
no els fan cap servei d'ordre pràctic, sinó que a més drenen recursos humans
i econòmics que estarien molt millor aprofitats a protegir el que de debò és
seu. Hi ha un exemple excel·lent, que és el dels flamencs de Bèlgica. Tots
saben el seu idioma i l'anglès, i no s'encaparren ni 5 minuts per si no
saben francès, i sovint, si els parles en francès, se'n fumen olímpicament
de tu. Tant de bo en prenguèssim exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han dŽoblidar-se
dŽabsurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al
desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa per
lŽaprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa majoria
dŽhabitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum popular,
votaren a favor de la Proposició 227, en la qual sŽestablia lŽensenyament
íntegrament en anglès en les escoles californianes, eliminant dŽaquesta
manera la imposició lingüística del castellà); i que sí que passa per la
coneixença del català, lŽanglès i lŽalemany. Des de finals dels 80 els
hispans als USA han optat per deixar els plans d'estudi bilingües i optar
per la integració en anglès com a via de sortir de la marginalitat (els
barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama de ser els barris més
arrasats). En el darrer llibre de Samuel P. Huntington hi ha una taula amb
els referéndums d'aquest tipus. A banda del de Califòrnia, hi són esmentats
el d'Arizona l'any 2000 que posà fi a l'educació bilingüe (63% a favor), i
el de Massachusets, l'any 2002 amb el mateix resultat (68% a favor). D'ençà
1980 als USA s'han celebrat dotze referèndums sobre l'oficialitat de
l'anglès i l'educació bilingüe en tres municipis i quatre estats. En tots ,
excepte en un (Colorado el 2002, sols amb el suport del 44) s'aprovà la
proposta a favor de l'anglès o en contra de l'educació bilingüe. També a
Massachussets, i fins a vint estats i poblacions dels USA que d'ençà l'any
80 han dit NO a l'educació bilingüe anglès-espanyol. I això comptant amb el
vots dels inmmigrants hispans que volen integrar-se el més aviat possible.
"És veritat que hi ha un problema d'orgull. Molts hispans s'avergonyeixen de
llur idioma. L'espanyol és la llengua dels pobres. Només et discriminen si
te'n deixes. El pitjor enemic d'un discriminat és ell mateix.. És menester
d'aprofitar el rebuig per fer-se més fort i lluitar" (Edward Romero,
ambaixador d'Estats Units a Madrid, a La Vanguardia, 16·7·98). Lluitar,
caldria entendre, per parlar una llengua que vehiculi una ètica molt més
digna que no la del totalitari, glotòfag i genocida castellà i que les
cultures mafiosetes catòlico-mediterrànies en general.
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis
italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava que
la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que prou
catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters de si
mateixos com a col·lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a ells
mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o dels
estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris arrasats per
la desestructuració social crònica, per la marginació i falta de valors (els
famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren canviar-ho amb
regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders tan famosos ni
rellevants). Els mateixos hispans que als '80 demanaven bilingüisme escolar,
avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa que l'idioma és una de
les vies per reproduir la cultura, tics i valors de la marginació. O sia,
que als Estats Units sí perceben el castellà com a via de reproducció del
subdesplegament social.


2) On hi ha castellà hi ha pobresa:



Allà on hom parla anglès o català quasi sempre l'economia rutlla bé.
Això ha de ser per alguna raó: tenim una major tendència al diàleg, a una
major estructuració social més eficient i justa, a causa d'una tradició molt
menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un sentit
del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l'encomienda a la
loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha estat
sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors espanyols i per
als seus colonitzats.
No es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del
panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes, una
greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització
espanyola: intel·lectualisme molt superficial i d'un racionalisme molt
mecanicista (que genera una progressia-gauche divine desnacionalitzadora), i
molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc
ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al fort
i el colonitzador - covardia-; materialisme i la consegüent descohesió moral
i individualisme i manca d'autosolidaritat (que genera disgregació fins i
tot política: mentre els partits espanyolistes pacten temes d'Estat, els
catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes de fons per a la
supervivència nacional); manca de paràmetres i referències globals que ens
duen a romandre sota l'abassegadora i obsessiva colonització...Estem
dominats, com deien Gandhi, Martin Luther King o Malcolm X perquè som
corruptes. Renoir, al seu film "Aquesta terra és meva" (1941) presenta un
mestre d'escola pusil·lànim, dominat per sa mare. L'assassinat d'un amic seu
l'enfrontarà als alemanys i acabarà jutjat pels ocupants nazis. Al judici
diu algunes coses com aquesta: "No hem pas de lluitar sols contra la fam i
un tirà. Primer hem de lluitar contra nosaltres mateixos. L'ocupació,
l'ocupació de qualsevol país és possible perquè som corruptes (...) Si
l'ocupació dura prou, els homes que se n'aprofiten compraran tota la ciutat.
No els culp per fer diners, però havien de sentir-se culpables per fer
possible l'ocupació. Perquè no podrien fer res d'això sense posar-se en mans
dels autèntics amos de la ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no
pot esser permès que la llibertat visca sota l'ocupació. És massa perillós.
L'ocupació viu de les mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou
Ordre...".
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al
desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per
raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat
eina de l'Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100
milions de víctimes sols a l'Ameríndia, el darrer Estat occidental a abolir
l'esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant Inquisició,
per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que ha conformat
una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica i la
manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on el
castellà brilla sol haver pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en fer
una ullada a la situació econòmica del món. No existeix cap societat que,
tenint la llengua espanyola com a oficial i dŽús habitual, estigui
desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta
immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i
burocràtica...). Tots els Estats que han imposat lŽidioma castellà als
propis ciutadans, n'han portat societats a la ruïna, només ens hem de fixar
en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud
dŽAmèrica, per adonar-nos dŽaquesta circumstància.
"L'amic Riera em facilita aquestes dades de l'ONU del 2002. Renda per
càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots
tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més
petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta
absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou
eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el
meravellós món hispànic la pobresa és l'única dada. La mitjana dels 13
principals països americans que tenen l'espanyol com a llengua, comptat des
de l'Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l'Equador, és de
6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i
malgrat l'espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de
publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de
triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal
veure com les zones més riques de l'Estat tenen una altra llengua pròpia: i
és evident que l'Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en
tercermundista" (Salvador Sostres, maig 2005).

Dins lŽEstat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua
oficial lŽespanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa,
Extremadura,...); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on
més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó
dŽAdemús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.).

Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris
castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que
constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la
nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i
assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla
espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un
lladre que tingui com a llengua dŽús habitual la catalana...i això no és cap
casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població
presidiària espanyola és nascuda a l'Andalusia Oriental). Es tracta d'una
nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un
fort sentit cívic com a autodefensa de l'ocupació i la colonització
espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han
conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir dŽuna
cultura i mentalitat embrutides per l'obscurantisme, la manipulació i una
violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la
delinqüència, i més en terra conquerida.
Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol al
sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les ètnies
de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment els
bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat deixalles
radiactives a l'illa on malviuen), diu que pensava de posar el francès com a
idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben envoltats d'Estats
oficialment francòfons i dependents monetàriament del franc francès.
Immediatament Madrid callà i arribà a acords idiomàticocomercials amb aquest
element. L'oficialitat del castellà, com de costum, sí que val uns quants
milers més de morts, desapareguts, torturats, etc. (per a Madrid): "el
español, con la sangre entra", això no és pas cap novetat, és la Història de
sempre.
En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també eina
de subdesenvolupament.




3) Per què allà on hi ha castellà hi ha, generalment, pobresa?:



Fos absurd de parlar d'idiomes inferiors per qüestions estrictament
lingüístiques, si bé és cert que alguns tenen fama de ser difícils
d'aprendre (el swahili tinc entès que és un idioma sense gramàtica, cada mot
i expressió hi van a la seva; el xinès té una complicadíssima escriptura
ideogràfica si bé gramaticalment és senzill; l'àrab té un complicat sistema
d'escriptura i una gramàtica realment difícil, etc.). El problema del
castellà és que, com digué Nebrija, "la lengua es compañera del Imperio" o
Josemaria Aznar: "El idioma español es la fuerza de intervención rápida": o
sia ellos en tenen una idea d'idioma castellà com a arma llancívola de llur
política colonialista i de genocidi cultural.
Isabel la Catòlica deia que "Castilla llega hasta donde llega mi caballo"
(i Ferran el Catòlic -al que l'aristocràcia castellana menyspreava amb els
malnoms de catalanote i viejo catalán-, "las boñigas de Castilla son oro en
Aragón". Al Tirant lo Blanc ve un altre adagi interessant: "Som com els ases
de Sòria, que porten or i mengen palla"). El cas és que el castellà
s'expandí amb conquestes de cruels caps militars (bandolers i soldaders)
tipus el Cid, fora del feudalisme clàssic europeu, les terres conquerides
foren trastocades i convertides en latifundis (Al-Andalus, Ameríndia) a
ferro i foc, sota brutals sistemes de domini caciquil. És normal que això
destruesca la mateixa identitat mental dels sotmesos i colonitzats, i per
això allà on el castellà brilla hi ha pobresa i marginació, fet ben visible
si el comparem a uns altres idiomes europeus. Fins i tot, essent
segon-tercer idioma mundial per nombre de parlants, ocupa un modest cinquè
lloc a Internet (el català hi ocupa un notori 15è lloc!). L'espaordiment
multisecular no és cap broma, deixa necessàriament una dura petja en l'ànima
col·lectiva de tots els afectats: una mentalitat mesella i superficial,
obscurantisme, descrèdit de la justícia i de la bona fe, de la cultura i de
la lectura, de les tasques metòdiques ("Una de les formes més típiques i
xocants de la bèl·lica famfàrria espanyola és, sens dubte, el menyspreu per
l'esforç modest i continuat, a les tasques metòdiques i fosques", Carlos
Octavio Bunge, 1875-1918, polígraf argentí), de la recerca científica ("Que
inventen ellos!"), fins i tot dels negocis (les tres eixides tradicionals
dels castellans eren la militar, l'eclesiàstica i la burocràtica), la passió
per trobar tresors que visqué el corresponent paroxisme al genocidi contra
Ameríndia i que ara subsisteix com a enorme devoció per tota mena de
loteries (l'Estat espanyol és el tercer estat mundial que més despesa té en
loteries i jocs d'atzar: "Els espanyols, o són catòlics, o són
racionalistes. Els catòlics ho esperen tot del miracle. Els racionalistes
tot ho esperen de la Loteria Nacional", va escriure ja Manuel Ruiz Zorrilla,
la falsa esperança en la "sort" és una manera de desinflar justes
reivindicacions i tota lògica social), la casuística més vana i
embolicadora, la fòbia a conèixer la veritat de les coses (i una societat ha
avançat científicament però també moralment quan no ha tingut por a saber:
tenir por a saber és la decadència, la perversió de valors i la confusió
mental i vital). "En Espanya el mèrit no és premiat. És premiat el
lladronici i ser poca vergonya. En Espanya tot allò dolent és
premiat".(Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán, novel·lista i poeta
satíric de l'esperpento espanyol).

Les realitats no són pas casualitats, ho són per raons concretes, no pas
metafísiques ni intrínseques, però sí per raons constatables i estudiables.
La dominació colonial, el racisme crioll s'ha caracteritzat pel genocidi
cultural sistemàtic i la manipulació (negació de la realitat/ veritat) i,
qui desconeix allò real (allò que és ver), necessàriament anirà donant tombs
a les palpentes, de mal a borràs per la vida, i això també es vehicula pels
idiomes, com a una mena de virus històricocultural. "Felicíssim país el
nostre, on la levita ministerial, la toga i el blasó no delinqueixen mai!",
(Santiago Ramon y Cajal, 1806-1880, dramaturg i metge). "En Espanya és
heretgia de tenir sentit comú". (Juan E. de Harzenbusch, 1806-1880,
dramaturg foraster). "Espanya és una nació un tant cruel, tal i com ho
demostren les seves corregudes de toros i els seus autos de fe". (Emmanuel
Kant, 1724-1804, gran filòsof alemany).

Han fet de la desorganitzada i caòtica plebs colonitzadora carn de
canó -però beneficiaris nacionalistament- de llurs bàrbars projectes, però
alhora li han begut el cervell amb un ultranacionalisme ("Qui no té res
d'individual per a vantar-se'n, es vanta d'haver nascut ací o allà", Arthur
Schopenhauer, 1788-1860, filòsof pessimista alemany) que sistemàticament
posa en feblesa qualsevol idea de justícia i progrès, perquè els genocidis
necessàriament han enfortit sempre el militarisme, la fòbia a la diversistat
i el pluralisme, les estructures piramidals i opressives, i la destrucció
dels altres pobles i cultures. "Aquells animals que no han estat capaços
d'establir un pacte per a no agredir però tampoc no ser agredits, per a ells
no hi ha res que sia just o injust. El mateix s'esdevé també amb aquells
pobles que no han pogut o no han volgut establir un pacte pera no agredir ni
ser agredits" (Epicur, filòsof grec, 341-270 a. C.). "Els Estats de dret mai
no estan en treva" (Mayor Oreja, exministre de la guerra mediàtica i major
propietari d'empreses de guàrdies de seguretat privades de l'Estat, a La
Vanguardia, 6-3-1999: l'Imperio-Estat de dret, o sia, del dret d'ells, els
poderosos, Estats purament artificiosos, jacobins, centralistes- no para mai
d'agredir les nacions sens Estat que ha conquerit, fins a exterminar-les).
És per això que la injustícia social és un tret tan característic d'allí on
els espanyols han comès genocidis generals (Ameríndia i Andalusia). "En
Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió" (Pio
Baroja, 1872-1956, escriptor i metge foraster).

Un conciutadà explicava molt encertadament la caracteriologia subconscient
mesella i agressiva de l'espanyol mitjà com a atavisme de tants segles de
repressió del pensament (expressada per aquella frase de "Lejos de nosotros
la funesta manía de pensar"):

"Observacions realitzades sobre l'opressió. Si observem als que es diuen
espanyols podem observar com hi han quatre tipologies, que es corresponen al
caràcter de quatre persones, donat que una de les característiques dels que
s'anomenen espanyols és la falta de un pensament propi o individual.
Aquestes quatre persones son un polític, un religiós, un militar i un
xerraire grosser que per ocultar-se generen també uns antiliders que son un
antipolític, un antireligiós, un antimilitar i un antixerraire que sembla
que no estiguin supeditats a ells, però que en realitat sí que ho estan.
Entre els vuit formen combinacions que, segons les necessitats, els permet
un marge de maniobra per manipular el que els interessi i mantenir
l'opressió encara que les circumstàncies canvien. Aquestes persones són
reals i els seguidors d'ells són els que es diuen espanyols, els quals són
els que no tenen pensament propi i esdevenen clons mentals d'aquestes
persones.

Els catalans tenen pensament propi, de fet tenen pensament propi i
individual tots els que són conscients de la seua nació vertadera, perquè
això posa en contacte la persona que som amb la realitat individual, que és
la que genera el pensament propi d'una forma natural i espontània.
Per tant, la nostra discusió és entre el pensament de quatre persones
repetit pel nombre dels seus seguidors, i el pensament dels catalans,
valencians i similars que en són molts més que quatre.

L'aparent interès dels espanyols per saber què pensen els altres no prové
de cap inquietud intel·lectual sinó, tot el contrari, el que volen saber és
si la persona en qüestió té un pensament diferenciat dels seus líders,
perquè en el cas que sia d'aquesta manera, atacar-la, primer amb sentiments
de culpa en fals (el religiós), després amb burles i insults (el xerraire
groller), després amb obligacions (política) i després amb agressions
(militar), en resum: exercir l'opressió a través dels seus clons mentals.

Aquestes quatre persones són contestades i superades: De la part militar,
per l'OTAN o bé per qualsevol organització militar que defensi els drets
humans. Des de la política, pel nacionalisme, l'ecologia, l'independentisme,
el pacifisme, el feminisme i polítiques que parlin de la llibertat i dels
drets. Des la cultura, per la llengua, la ciència, l'art.. propi de cada
nació. Des de l'espiritual per la veritat, l'honradesa, l'ètica i la moral.
Per això últimament han recorregut a la mentida més escandalosa amb
l'esperança que la multiplicació de les mentides pels seus clons els
mantinguin una mica de temps més al poder.
Si ens fixem una mica mes podem observar que la reacció d'un espanyol
davant una circumstància que l'obligui a pensar sol ser alguna exclamació
relacionada amb la sexualitat, perquè en la seva confusió té una percepció
dels seus pensaments propis -que a vegades en té, perquè el cervell encara
és viu-, com si fos quelcom que no pot evitar: com si fos un desig sexual,
pensament que evidentment reprimeix immediatament amb alguna grolleria de
tipus sexual. Es tracta d'una autoopressió o repressió per mantenir-se dins
el pensament dels líders. (De Vilaweb-Fòrum general)


4) Els avantatges del plurilingüisme. Els castellanoparlants, una
comunitat molt monolingüe per interessos polítics de llurs Oligarquies:



Igual que la manca de pluralitat i tolerància religiosa a la majoria de
societats islàmiques: perquè els uns fan de la religió i els altres de la
llengua una eina llancívola de cohesió uniformista darrere de les
respectives Oligarquies.

El monolingüisme és el pulmó d'una llengua: fa necessària una llengua per
poder comunicar-se. Actualment el monolingüisme catalanoparlant ha estat ja
pràcticament exterminat per la imposició colonitzadora francocastellana, per
això és molt important que tot catalanoparlant conscient miri de ser tan
monolingüe com li sia possible. Tanmateix el plurilingüisme té també
indubtables avantatges, no pas nacionals, però sí pedagògics, culturals i
psicològics.

No fa gaires anys es realitzaren unes interessants enquestes als instituts
eivissencs sobre ús i simpaties lingüístiques i futboleres. Els resultats hi
foren prou significatius: sistemàticament, el major fracàs escolar (tant en
autòctons com entre immigrants) anava de la mà amb poc ús i poca valoració
de la llengua catalana i per simpaties envers el R. Madrid. Aquests
resultats, que poden sobtar, tenen, tanmateix i sens dubte, una explicació
lògica i contundent: la propaganda abusiva i supermanipuladora que les TVs i
els mèdia esportius madrilenys (molt majoritaris dins la premsa esportiva)
fan de l'equip del Règim jacobí, i això ja en un tema que no ha menester de
massa neurones; això duu als més acrítics i violents devers el madridisme i
l'espanyolisme/anticatalanisme (que és la raó de fons de tot aquest apartat
del conductisme de masses espanyol); mentre que els més sensibles
prefereixen d'altres equips minoritaris i aprecien la llengua en injusta
inferioritat de condicions. No sols hi ha un coeficient d'intel·ligència
escolar, sinó també un cert nivell moral, la qual cosa demostra un cop més
que ser dolentot és també ser babau, és una estupidesa: "I (Déu) digué a
l'home: Vet ací que la temor del Senyor és la saviesa, i defugir el mal, la
intel·ligència" (Job 28:28).

Que el bilingüisme o el plurilingüisme fomenten les capacitats mentals és
cosa prou coneguda psicològicament i pedagògica, i el menyspreu a aprendre
(d'altres llengües o el que sia) traspua malfeineria i un grau de supèrbia
(tret característic espanyol i de qualsevol colonització, una neronització a
fi de mantenir-se a part i sotmetre la víctima indefensa a una situació
d'inferiorització i de denigració permanent) que esterilitza i crea divisió
i malestar social. "Sempre ha estat un misteri per a mi que l'home pugui
sentir-se honrat per la humiliació del seu proisme", digué Mahatma Gandhi
quan veié una colla d'indis obligats a caminar per sota la voravia, a fi de
cedir el pas als blancs).

Igualment, val la pena de destacar les conclusions a les quals van arribar
especialistes en un simposi a Morella (Els Ports) sobre llengües i
desplegament econòmic: les àrees bilingües tendeixen a un major desplegament
econòmic (a causa de la major tensió sociocultural i a la major plasticitat
mental de la població a causa del constant ús de distintes llengües,
concepcions i enregistraments mentals i culturals).

Per aquest motiu supòs que un mestissatge fet més en igualtat de
condicions, com ara el dels origens dels Estats Units (entre colons i
immigrants de tot Europa, en un principi bàsicament descendents d'anglesos,
holandesos, alemanys, suecs i escocessos, més avant francesos i irlandesos,
després italians, polonesos i d'Europa Oriental i hispànics), dóna molt de
joc quant a nivell de desplegament economicocultural que no pas un
mestissatge fet a través del genocidi i la violació, com s'esdevingué a
Hispanoamèrica, amb més de 100 milions d'infeliços amerindis morts sols
durant els dos primers segles de conquesta i colonització imperial
castellana contra les cultures neolítiques indígenes. Lògic, oi?.



Castellà? No, gràcies!.
_Y.tú.más._
2008-02-29 13:21:12 UTC
Permalink
GILI-TROLL - O-METER


5. 6· .7
4· ·8
3· ·9
2· ·10
1· ·IGNORANT
0· O ·VERY STUPID
· \ ·SOBRENATURAL
· \ ·IMPOSSIBLE
· \ ·WOW!!!
· \ ·WITHOUT BRAIN
· . ·FRONT NACIONAL
Xan das Bolas
2008-02-29 20:45:22 UTC
Permalink
O carallo do vintenove foi a feira dos novelos, dabanlle ...
Post by Front Nacional
LA LLENGUA ESPANYOLA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT
SOCIOPOLÍTICOECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC.
Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra els espanyols ni
contra els hispanoparlants sinó contra la ideologia que entén la llengua
com a arma de genocidi, d'imposició tirànica i d'anorreament psicològic i
nacional.
1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser
Obligar els nens catalans (autòctons o fills dŽimmigrants) a estudiar
llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa
limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que,
si tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què
havíem menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma
residual (en el sentit que no sŽhi parla). Jo crec que els nens han
dŽaprendre idiomes a lŽescola, però idiomes que, en el futur, els puguin
ser dŽutilitat. La castellana, no és una llengua dŽutilitat en el context
internacional en el qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà
no és una llengua de masses al continent europeu, que és el tros de
planeta on els catalans tenim el nostre àmbit de relació més immediat. En
les escoles catalanes sŽhaurien dŽensenyar dues llengües de gran validesa
per al desenvolupament humà i econòmic dels catalans, si tenim en compte
el nostre context europeu: lŽanglès, com a idioma més internacional; i
lŽalemany, que és la llengua franca del centre dŽEuropa, la més parlada a
la Unió Europea, lŽidioma del món germànic amb el qual els catalans haurem
dŽenfortir relacions, sobretot de caire industrial i econòmic. Un cop
eliminades o deixades com a optatives les assignatures de llengua i
literatura espanyoles (o de literatura i llengua francesa a la Catalunya
Nord) dels plans dŽestudis catalans, podrem introduir-hi algunes hores
lectives dŽanglès i dŽalemany, autèntica inversió de futur per als joves
catalans.
1) L'ignora més del 90% de la població mundial.
2) L'ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on
es remenen les cireres, i
3) Perquè la influència del castellà en l'economia i la ciència mundial es
menyspreable (a l'inrevés que el francès o l'alemany per exemple, que
encara es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a
Internet, on fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per
cada pàgina en castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en
trobes centenars en anglès, i on el català, tot i ser una llengua
assetjada, modesta i en greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè
quant a nombre de webs i un dinovè quant a nombre de pàgines.
Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta
necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà,
per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t'entabanin amb
deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan
pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no
té la importància derivada del nombre d'hispanoparlants (3ª llengua
mundial). I no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó
que els catalans dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els
interessa i no a perdre el temps amb idiomes, que, a més d'estar al servei
d'una política d'anihilació -brutal i indigna- de la cultura pròpia
indígena, no solament no els fan cap servei d'ordre pràctic, sinó que a
més drenen recursos humans i econòmics que estarien molt millor aprofitats
a protegir el que de debò és seu. Hi ha un exemple excel·lent, que és el
dels flamencs de Bèlgica. Tots saben el seu idioma i l'anglès, i no
s'encaparren ni 5 minuts per si no saben francès, i sovint, si els parles
en francès, se'n fumen olímpicament de tu. Tant de bo en prenguèssim
exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han dŽoblidar-se
dŽabsurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al
desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa
per lŽaprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa
majoria dŽhabitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum
popular, votaren a favor de la Proposició 227, en la qual sŽestablia
lŽensenyament íntegrament en anglès en les escoles californianes,
eliminant dŽaquesta manera la imposició lingüística del castellà); i que
sí que passa per la coneixença del català, lŽanglès i lŽalemany. Des de
finals dels 80 els hispans als USA han optat per deixar els plans d'estudi
bilingües i optar per la integració en anglès com a via de sortir de la
marginalitat (els barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama
de ser els barris més arrasats). En el darrer llibre de Samuel P.
Huntington hi ha una taula amb els referéndums d'aquest tipus. A banda del
de Califòrnia, hi són esmentats el d'Arizona l'any 2000 que posà fi a
l'educació bilingüe (63% a favor), i el de Massachusets, l'any 2002 amb el
mateix resultat (68% a favor). D'ençà 1980 als USA s'han celebrat dotze
referèndums sobre l'oficialitat de l'anglès i l'educació bilingüe en tres
municipis i quatre estats. En tots , excepte en un (Colorado el 2002, sols
amb el suport del 44) s'aprovà la proposta a favor de l'anglès o en contra
de l'educació bilingüe. També a Massachussets, i fins a vint estats i
poblacions dels USA que d'ençà l'any 80 han dit NO a l'educació bilingüe
anglès-espanyol. I això comptant amb el vots dels inmmigrants hispans que
volen integrar-se el més aviat possible. "És veritat que hi ha un problema
d'orgull. Molts hispans s'avergonyeixen de llur idioma. L'espanyol és la
llengua dels pobres. Només et discriminen si te'n deixes. El pitjor enemic
d'un discriminat és ell mateix.. És menester d'aprofitar el rebuig per
fer-se més fort i lluitar" (Edward Romero, ambaixador d'Estats Units a
Madrid, a La Vanguardia, 16·7·98). Lluitar, caldria entendre, per parlar
una llengua que vehiculi una ètica molt més digna que no la del
totalitari, glotòfag i genocida castellà i que les cultures mafiosetes
catòlico-mediterrànies en general.
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis
italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava
que la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que
prou catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters
de si mateixos com a col·lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a
ells mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o
dels estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris
arrasats per la desestructuració social crònica, per la marginació i falta
de valors (els famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren
canviar-ho amb regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders
tan famosos ni rellevants). Els mateixos hispans que als '80 demanaven
bilingüisme escolar, avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa
que l'idioma és una de les vies per reproduir la cultura, tics i valors de
la marginació. O sia, que als Estats Units sí perceben el castellà com a
via de reproducció del subdesplegament social.
Allà on hom parla anglès o català quasi sempre l'economia rutlla bé.
Això ha de ser per alguna raó: tenim una major tendència al diàleg, a una
major estructuració social més eficient i justa, a causa d'una tradició
molt menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un
sentit del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l'encomienda
a la loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha
estat sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors
espanyols i per als seus colonitzats.
No es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del
panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes,
una greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització
espanyola: intel·lectualisme molt superficial i d'un racionalisme molt
mecanicista (que genera una progressia-gauche divine desnacionalitzadora),
i molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc
ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al
fort i el colonitzador - covardia-; materialisme i la consegüent
descohesió moral i individualisme i manca d'autosolidaritat (que genera
disgregació fins i tot política: mentre els partits espanyolistes pacten
temes d'Estat, els catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes
de fons per a la supervivència nacional); manca de paràmetres i
referències globals que ens duen a romandre sota l'abassegadora i
obsessiva colonització...Estem dominats, com deien Gandhi, Martin Luther
King o Malcolm X perquè som corruptes. Renoir, al seu film "Aquesta terra
és meva" (1941) presenta un mestre d'escola pusil·lànim, dominat per sa
mare. L'assassinat d'un amic seu l'enfrontarà als alemanys i acabarà
jutjat pels ocupants nazis. Al judici diu algunes coses com aquesta: "No
hem pas de lluitar sols contra la fam i un tirà. Primer hem de lluitar
contra nosaltres mateixos. L'ocupació, l'ocupació de qualsevol país és
possible perquè som corruptes (...) Si l'ocupació dura prou, els homes que
se n'aprofiten compraran tota la ciutat. No els culp per fer diners, però
havien de sentir-se culpables per fer possible l'ocupació. Perquè no
podrien fer res d'això sense posar-se en mans dels autèntics amos de la
ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no pot esser permès que la
llibertat visca sota l'ocupació. És massa perillós. L'ocupació viu de les
mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou Ordre...".
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al
desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per
raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat
eina de l'Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100
milions de víctimes sols a l'Ameríndia, el darrer Estat occidental a
abolir l'esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant
Inquisició, per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que
ha conformat una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica
i la manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on
el castellà brilla sol haver pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en
fer una ullada a la situació econòmica del món. No existeix cap societat
que, tenint la llengua espanyola com a oficial i dŽús habitual, estigui
desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta
immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i
burocràtica...). Tots els Estats que han imposat lŽidioma castellà als
propis ciutadans, n'han portat societats a la ruïna, només ens hem de
fixar en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud
dŽAmèrica, per adonar-nos dŽaquesta circumstància.
"L'amic Riera em facilita aquestes dades de l'ONU del 2002. Renda per
càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750.
Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües
més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra
aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades
prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En
canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l'única dada. La mitjana
dels 13 principals països americans que tenen l'espanyol com a llengua,
comptat des de l'Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i
l'Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya
parlant català i malgrat l'espoli fiscal infligit per una Espanya que no
té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de
26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de
la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l'Estat tenen una
altra llengua pròpia: i és evident que l'Estat el mantenim, pagant molt i
molt, els que no parlem en tercermundista" (Salvador Sostres, maig 2005).
Dins lŽEstat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua
oficial lŽespanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa,
Extremadura,...); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on
més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó
dŽAdemús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.).
Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris
castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que
constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la
nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i
assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla
espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un
lladre que tingui com a llengua dŽús habitual la catalana...i això no és
cap casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població
presidiària espanyola és nascuda a l'Andalusia Oriental). Es tracta d'una
nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un
fort sentit cívic com a autodefensa de l'ocupació i la colonització
espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han
conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir dŽuna
cultura i mentalitat embrutides per l'obscurantisme, la manipulació i una
violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la
delinqüència, i més en terra conquerida.
Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol
al sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les
ètnies de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment
els bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat
deixalles radiactives a l'illa on malviuen), diu que pensava de posar el
francès com a idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben
envoltats d'Estats oficialment francòfons i dependents monetàriament del
franc francès. Immediatament Madrid callà i arribà a acords
idiomàticocomercials amb aquest element. L'oficialitat del castellà, com
de costum, sí que val uns quants milers més de morts, desapareguts,
torturats, etc. (per a Madrid): "el español, con la sangre entra", això no
és pas cap novetat, és la Història de sempre.
En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també
eina de subdesenvolupament.
Fos absurd de parlar d'idiomes inferiors per qüestions estrictament
lingüístiques, si bé és cert que alguns tenen fama de ser difícils
d'aprendre (el swahili tinc entès que és un idioma sense gramàtica, cada
mot i expressió hi van a la seva; el xinès té una complicadíssima
escriptura ideogràfica si bé gramaticalment és senzill; l'àrab té un
complicat sistema d'escriptura i una gramàtica realment difícil, etc.). El
problema del castellà és que, com digué Nebrija, "la lengua es compañera
del Imperio" o Josemaria Aznar: "El idioma español es la fuerza de
intervención rápida": o sia ellos en tenen una idea d'idioma castellà com
a arma llancívola de llur política colonialista i de genocidi cultural.
Isabel la Catòlica deia que "Castilla llega hasta donde llega mi caballo"
(i Ferran el Catòlic -al que l'aristocràcia castellana menyspreava amb els
malnoms de catalanote i viejo catalán-, "las boñigas de Castilla son oro
en Aragón". Al Tirant lo Blanc ve un altre adagi interessant: "Som com els
ases de Sòria, que porten or i mengen palla"). El cas és que el castellà
s'expandí amb conquestes de cruels caps militars (bandolers i soldaders)
tipus el Cid, fora del feudalisme clàssic europeu, les terres conquerides
foren trastocades i convertides en latifundis (Al-Andalus, Ameríndia) a
ferro i foc, sota brutals sistemes de domini caciquil. És normal que això
destruesca la mateixa identitat mental dels sotmesos i colonitzats, i per
això allà on el castellà brilla hi ha pobresa i marginació, fet ben
visible si el comparem a uns altres idiomes europeus. Fins i tot, essent
segon-tercer idioma mundial per nombre de parlants, ocupa un modest cinquè
lloc a Internet (el català hi ocupa un notori 15è lloc!). L'espaordiment
multisecular no és cap broma, deixa necessàriament una dura petja en
l'ànima col·lectiva de tots els afectats: una mentalitat mesella i
superficial, obscurantisme, descrèdit de la justícia i de la bona fe, de
la cultura i de la lectura, de les tasques metòdiques ("Una de les formes
més típiques i xocants de la bèl·lica famfàrria espanyola és, sens dubte,
el menyspreu per l'esforç modest i continuat, a les tasques metòdiques i
fosques", Carlos Octavio Bunge, 1875-1918, polígraf argentí), de la
recerca científica ("Que inventen ellos!"), fins i tot dels negocis (les
tres eixides tradicionals dels castellans eren la militar, l'eclesiàstica
i la burocràtica), la passió per trobar tresors que visqué el corresponent
paroxisme al genocidi contra Ameríndia i que ara subsisteix com a enorme
devoció per tota mena de loteries (l'Estat espanyol és el tercer estat
mundial que més despesa té en loteries i jocs d'atzar: "Els espanyols, o
són catòlics, o són racionalistes. Els catòlics ho esperen tot del
miracle. Els racionalistes tot ho esperen de la Loteria Nacional", va
escriure ja Manuel Ruiz Zorrilla, la falsa esperança en la "sort" és una
manera de desinflar justes reivindicacions i tota lògica social), la
casuística més vana i embolicadora, la fòbia a conèixer la veritat de les
coses (i una societat ha avançat científicament però també moralment quan
no ha tingut por a saber: tenir por a saber és la decadència, la perversió
de valors i la confusió mental i vital). "En Espanya el mèrit no és
premiat. És premiat el lladronici i ser poca vergonya. En Espanya tot allò
dolent és premiat".(Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán, novel·lista
i poeta satíric de l'esperpento espanyol).
Les realitats no són pas casualitats, ho són per raons concretes, no pas
metafísiques ni intrínseques, però sí per raons constatables i
estudiables. La dominació colonial, el racisme crioll s'ha caracteritzat
pel genocidi cultural sistemàtic i la manipulació (negació de la realitat/
veritat) i, qui desconeix allò real (allò que és ver), necessàriament
anirà donant tombs a les palpentes, de mal a borràs per la vida, i això
també es vehicula pels idiomes, com a una mena de virus històricocultural.
"Felicíssim país el nostre, on la levita ministerial, la toga i el blasó
no delinqueixen mai!", (Santiago Ramon y Cajal, 1806-1880, dramaturg i
metge). "En Espanya és heretgia de tenir sentit comú". (Juan E. de
Harzenbusch, 1806-1880, dramaturg foraster). "Espanya és una nació un tant
cruel, tal i com ho demostren les seves corregudes de toros i els seus
autos de fe". (Emmanuel Kant, 1724-1804, gran filòsof alemany).
Han fet de la desorganitzada i caòtica plebs colonitzadora carn de
canó -però beneficiaris nacionalistament- de llurs bàrbars projectes, però
alhora li han begut el cervell amb un ultranacionalisme ("Qui no té res
d'individual per a vantar-se'n, es vanta d'haver nascut ací o allà",
Arthur Schopenhauer, 1788-1860, filòsof pessimista alemany) que
sistemàticament posa en feblesa qualsevol idea de justícia i progrès,
perquè els genocidis necessàriament han enfortit sempre el militarisme, la
fòbia a la diversistat i el pluralisme, les estructures piramidals i
opressives, i la destrucció dels altres pobles i cultures. "Aquells
animals que no han estat capaços d'establir un pacte per a no agredir però
tampoc no ser agredits, per a ells no hi ha res que sia just o injust. El
mateix s'esdevé també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut
establir un pacte pera no agredir ni ser agredits" (Epicur, filòsof grec,
341-270 a. C.). "Els Estats de dret mai no estan en treva" (Mayor Oreja,
exministre de la guerra mediàtica i major propietari d'empreses de
l'Imperio-Estat de dret, o sia, del dret d'ells, els poderosos, Estats
purament artificiosos, jacobins, centralistes- no para mai d'agredir les
nacions sens Estat que ha conquerit, fins a exterminar-les). És per això
que la injustícia social és un tret tan característic d'allí on els
espanyols han comès genocidis generals (Ameríndia i Andalusia). "En
Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió" (Pio
Baroja, 1872-1956, escriptor i metge foraster).
Un conciutadà explicava molt encertadament la caracteriologia
subconscient mesella i agressiva de l'espanyol mitjà com a atavisme de
tants segles de repressió del pensament (expressada per aquella frase de
"Observacions realitzades sobre l'opressió. Si observem als que es diuen
espanyols podem observar com hi han quatre tipologies, que es corresponen
al caràcter de quatre persones, donat que una de les característiques dels
que s'anomenen espanyols és la falta de un pensament propi o individual.
Aquestes quatre persones son un polític, un religiós, un militar i un
xerraire grosser que per ocultar-se generen també uns antiliders que son
un antipolític, un antireligiós, un antimilitar i un antixerraire que
sembla que no estiguin supeditats a ells, però que en realitat sí que ho
estan. Entre els vuit formen combinacions que, segons les necessitats, els
permet un marge de maniobra per manipular el que els interessi i mantenir
l'opressió encara que les circumstàncies canvien. Aquestes persones són
reals i els seguidors d'ells són els que es diuen espanyols, els quals són
els que no tenen pensament propi i esdevenen clons mentals d'aquestes
persones.
Els catalans tenen pensament propi, de fet tenen pensament propi i
individual tots els que són conscients de la seua nació vertadera, perquè
això posa en contacte la persona que som amb la realitat individual, que
és la que genera el pensament propi d'una forma natural i espontània.
Per tant, la nostra discusió és entre el pensament de quatre persones
repetit pel nombre dels seus seguidors, i el pensament dels catalans,
valencians i similars que en són molts més que quatre.
L'aparent interès dels espanyols per saber què pensen els altres no prové
de cap inquietud intel·lectual sinó, tot el contrari, el que volen saber
és si la persona en qüestió té un pensament diferenciat dels seus líders,
perquè en el cas que sia d'aquesta manera, atacar-la, primer amb
sentiments de culpa en fals (el religiós), després amb burles i insults
(el xerraire groller), després amb obligacions (política) i després amb
agressions (militar), en resum: exercir l'opressió a través dels seus
clons mentals.
Aquestes quatre persones són contestades i superades: De la part militar,
per l'OTAN o bé per qualsevol organització militar que defensi els drets
humans. Des de la política, pel nacionalisme, l'ecologia,
l'independentisme, el pacifisme, el feminisme i polítiques que parlin de
la llibertat i dels drets. Des la cultura, per la llengua, la ciència,
l'art.. propi de cada nació. Des de l'espiritual per la veritat,
l'honradesa, l'ètica i la moral.
Per això últimament han recorregut a la mentida més escandalosa amb
l'esperança que la multiplicació de les mentides pels seus clons els
mantinguin una mica de temps més al poder.
Si ens fixem una mica mes podem observar que la reacció d'un espanyol
davant una circumstància que l'obligui a pensar sol ser alguna exclamació
relacionada amb la sexualitat, perquè en la seva confusió té una percepció
dels seus pensaments propis -que a vegades en té, perquè el cervell encara
és viu-, com si fos quelcom que no pot evitar: com si fos un desig sexual,
pensament que evidentment reprimeix immediatament amb alguna grolleria de
tipus sexual. Es tracta d'una autoopressió o repressió per mantenir-se
dins el pensament dels líders. (De Vilaweb-Fòrum general)
4) Els avantatges del plurilingüisme. Els castellanoparlants, una
Igual que la manca de pluralitat i tolerància religiosa a la majoria de
societats islàmiques: perquè els uns fan de la religió i els altres de la
llengua una eina llancívola de cohesió uniformista darrere de les
respectives Oligarquies.
El monolingüisme és el pulmó d'una llengua: fa necessària una llengua per
poder comunicar-se. Actualment el monolingüisme catalanoparlant ha estat
ja pràcticament exterminat per la imposició colonitzadora
francocastellana, per això és molt important que tot catalanoparlant
conscient miri de ser tan monolingüe com li sia possible. Tanmateix el
plurilingüisme té també indubtables avantatges, no pas nacionals, però sí
pedagògics, culturals i psicològics.
No fa gaires anys es realitzaren unes interessants enquestes als
instituts eivissencs sobre ús i simpaties lingüístiques i futboleres. Els
resultats hi foren prou significatius: sistemàticament, el major fracàs
escolar (tant en autòctons com entre immigrants) anava de la mà amb poc ús
i poca valoració de la llengua catalana i per simpaties envers el R.
Madrid. Aquests resultats, que poden sobtar, tenen, tanmateix i sens
dubte, una explicació lògica i contundent: la propaganda abusiva i
supermanipuladora que les TVs i els mèdia esportius madrilenys (molt
majoritaris dins la premsa esportiva) fan de l'equip del Règim jacobí, i
això ja en un tema que no ha menester de massa neurones; això duu als més
acrítics i violents devers el madridisme i l'espanyolisme/anticatalanisme
(que és la raó de fons de tot aquest apartat del conductisme de masses
espanyol); mentre que els més sensibles prefereixen d'altres equips
minoritaris i aprecien la llengua en injusta inferioritat de condicions.
No sols hi ha un coeficient d'intel·ligència escolar, sinó també un cert
nivell moral, la qual cosa demostra un cop més que ser dolentot és també
ser babau, és una estupidesa: "I (Déu) digué a l'home: Vet ací que la
temor del Senyor és la saviesa, i defugir el mal, la intel·ligència" (Job
28:28).
Que el bilingüisme o el plurilingüisme fomenten les capacitats mentals és
cosa prou coneguda psicològicament i pedagògica, i el menyspreu a aprendre
(d'altres llengües o el que sia) traspua malfeineria i un grau de supèrbia
(tret característic espanyol i de qualsevol colonització, una neronització
a fi de mantenir-se a part i sotmetre la víctima indefensa a una situació
d'inferiorització i de denigració permanent) que esterilitza i crea
divisió i malestar social. "Sempre ha estat un misteri per a mi que l'home
pugui sentir-se honrat per la humiliació del seu proisme", digué Mahatma
Gandhi quan veié una colla d'indis obligats a caminar per sota la voravia,
a fi de cedir el pas als blancs).
Igualment, val la pena de destacar les conclusions a les quals van
arribar especialistes en un simposi a Morella (Els Ports) sobre llengües i
desplegament econòmic: les àrees bilingües tendeixen a un major
desplegament econòmic (a causa de la major tensió sociocultural i a la
major plasticitat mental de la població a causa del constant ús de
distintes llengües, concepcions i enregistraments mentals i culturals).
Per aquest motiu supòs que un mestissatge fet més en igualtat de
condicions, com ara el dels origens dels Estats Units (entre colons i
immigrants de tot Europa, en un principi bàsicament descendents
d'anglesos, holandesos, alemanys, suecs i escocessos, més avant francesos
i irlandesos, després italians, polonesos i d'Europa Oriental i
hispànics), dóna molt de joc quant a nivell de desplegament
economicocultural que no pas un mestissatge fet a través del genocidi i la
violació, com s'esdevingué a Hispanoamèrica, amb més de 100 milions
d'infeliços amerindis morts sols durant els dos primers segles de
conquesta i colonització imperial castellana contra les cultures
neolítiques indígenes. Lògic, oi?.
Castellà? No, gràcies!.
TNT
2008-03-01 10:23:13 UTC
Permalink
El desarrollo y expansión de la lengua española



Las lenguas de la península Ibérica

Aunque el latín no era una lengua autóctona de la península ibérica, el
hecho de que en ella se hablara la lengua de los iberos, celtíberos,
cántabros o lusitanos no tuvo la misma importancia que la llegada del latín
en la Hispania, a partir del año 218 a.C., el cual, una vez impuesto, fue
usado con propiedad por los hispanos. Sin embargo, luego del debilitamiento,
fragmentación y finalmente caída del imperio de occidente, la lengua latina
siguió su propio camino, en el cual confluyeron las formas tradicionales de
expresión y los nuevos hábitos lingüísticos desarrollados por estos
hablantes.

Justamente, es en este periodo, que va desde el siglo IX hasta el XII,
cuando surgieron en la península unos romances, que darían paso a lenguas
románicas -gallego-portugués, leonés, castellano, navarro-aragonés, catalán
y mozárabe-, unas nuevas formas de hablar el latín, sólo que independientes
ya de su lengua madre, convertidas cada una en un sistema propio, siendo el
castellano -de todas ellas- la lengua destinada a ser una de las más
habladas en todo el mundo y de ser, además, la lengua de transición entre la
edad media y la edad moderna.

Orígenes del español

El castellano, dialecto románico surgido en Castilla y origen de la lengua
española, nació en una franja montañosa, mal y tardíamente romanizada,
inculta y con fuertes raíces prerromanas (Burgos, Iria Flavia, Oviedo,
Amaya, Pamplona), en la cual surgieron los condados y reinos medievales
españoles, y en torno a esos nuevos centros fueron desarrollándose las
variedades dialectales. El castellano, dialecto de los montañeses y vascos
encargados, en el siglo IX, de defender de los árabes (en la península desde
el año 711) la frontera oriental del reino asturleonés, toma su nombre de
castilla -del latín castella, plural de castellum- que en periodo visigótico
significó 'pequeño campamento militar' (diminutivo de castrum) y luego
'tierra de castillos'. Con respecto a los vascos, se sostiene que éstos, con
su propia lengua , influyó profundamente en esta nueva lengua románica.

La modalidad idiomática navarro-aragonesa, utilizada en el lugar en donde
confluían tres reinos, Castilla, Navarra y Aragón, dio origen, en el siglo
XI, a los primeros documentos peninsulares en una lengua romance: las glosas
emilianenses (puedes consultar un interesante artículo sobre ellas en la
Página de Ricardo Soca)y las glosas silenses . En el año 1042, por otra
parte, se escribieron las jarchas, primeros textos en castellano, pero con
caracteres árabes o hebreos.

Consolidación del castellano

El primer texto literario escrito íntegramente en castellano fue el anónimo
Cantar de mío Cid, cuya versión original data del siglo XII (1140
aproximadamente), aunque la que hoy se conoce es la de 1307, copiada por Per
Abatt. También del siglo XIII es la Grande e General Estoria de España de
Alfonso X, rey de Castilla entre 1252 y 1284. Estos primeros textos escritos
en castellano no se ajustaban a una única norma ortográfica, ya que ésta no
existía. Sin embargo, a partir de Alfonso el Sabio -que publicó sus obras en
castellano en vez de latín- es posible detectar una cierta uniformidad y
ésta es, probablemente, la escritura más fonética de la historia del idioma,
además de haber adquirido, gracias a este monarca, el prestigio de lengua
nacional. De hecho, se consideran que en la historia lingüística del
castellano se pueden distinguir dos etapas: la primera, denominada
"romance", en la que se escriben las primeras muestras de la nueva lengua,
donde las variedades se van homogeneizando en torno al habla de Burgos,
primer centro de nivelación del idioma, y la segunda, denominada
"castellana", que comienza a partir de la obra del mencionado Alfonso X el
Sabio. Más tarde, en el siglo XIV, aparece el Libro de Buen Amor, de Juan
Ruiz, arcipreste de Hita.

Por su parte, en el ámbito histórico, Castilla se consolidó como la
monarquía más poderosa del centro peninsular, lo cual le permitió, en el
siglo XIII -gracias al dominio que ejerció sobre los reinos vecinos-
convertirse en el único reino ibérico capaz de lograr la recuperación de los
territorios bajo dominio musulmán, lo cual es, prácticamente, sinónimo de la
expansión del castellano. Es entonces cuando este dialecto, eminentemente
innovador e integrador, se hizo lengua de cultura, pues Castilla -convertida
ya en una gran nación- necesitó de una forma lingüística común.

Además, fue la lengua a través de la cual se tradujeron grandes obras
históricas, jurídicas, literarias y científicas, gracias a lo cual en toda
Europa se conoció la cultura de Oriente, proceso en el cual tuvo importancia
radical Alfonso X y su corte de intelectuales agrupados en la Escuela de
traductores de Toledo, integrada, entre otros, por judíos conocedores del
hebreo y el árabe.

El castellano como lengua unificadora

Con la unión monárquica de Castilla y Aragón se concluyó el proceso de la
reconquista, con el cual se había iniciado la lucha contra los musulmanes y
que concluyó con la recuperación del reino de Granada, además de, con la
expulsión de los judíos en 1492, los cuales hablaban una variedad del
castellano: el judeoespañol o sefardí.

Según los especialistas, el castellano actuó como una cuña que, clavada al
norte, rompió con la antigua unidad de ciertos caracteres comunes románicos
antes extendidos por la península, penetró hasta Andalucía, dividió alguna
originaria uniformidad dialectal, rompió los primitivos caracteres
lingüísticos desde el Duero a Gibraltar, borrando los dialectos mozárabes, y
ensanchó cada vez más su acción de norte a sur para implantar la modalidad
especial lingüística nacida en el rincón cántabro. A la vez, el castellano
se enriqueció gracias a los regionalismos peninsulares; por ejemplo, del
gallego y del portugués (bosta, corpiño, chubasco), del leonés (rengo 'cojo'),
del andaluz (barrial 'barrizal', pollera 'falda de mujer'), etcétera. Así,
el castellano unificó rápidamente a gran parte de la península: desplazó las
hablas leonesas y aragonesas; se convirtió en la lengua romance propia de
Navarra, en lengua única de Castilla, de Andalucía y del reconquistado reino
de Granada. Tuvo tal fuerza que no sólo se consolidó como lengua de unidad,
sino también se vio definitivamente consagrada con la aparición de la
primera gramática de una lengua romance: la Gramática de la lengua
castellana de Elio Antonio de Nebrija, publicada en 1492 y, veinticinco años
después, en 1517, con la obra del mismo autor, las Reglas de ortografía
castellana, que compendia el texto anterior en su parte ortográfica.

El español llega a América

En 1492, cuando Cristóbal Colón llegó a América, el castellano se encontraba
consolidado en la península, pero durante los siglos XV y XVI se produjo una
verdadera revolución consonántica que afectó especialmente a las llamadas
sibilantes, las cuales se redujeron, y ésa fue la variedad que llegó al
Nuevo Mundo, generalmente conocida como español de América. En este
continente se enriqueció con el aporte de las lenguas aborígenes de
Hispanoamérica.

A partir del siglo XVI se impuso el término de español al convertirse en
lengua nacional. De hecho, en 1536, es el emperador Carlos I, en presencia
del Papa, quien utiliza por primera vez la expresión lengua española, la
cual -según el monarca- "era tan noble que merecía ser sabida y entendida de
toda la gente cristiana, hecha para hablar con Dios". El término castellano
subsistió como nombre del actual dialecto de Castilla.

Desde 1492 a la fecha, el español se ha extendido por los cinco continentes.
Además de ser la lengua oficial de España y de diecinueve países de América
y el Caribe (México, Guatemala, Honduras, El Salvador, Cuba, República
Dominicana, Nicaragua, Costa Rica, Panamá, Venezuela, Colombia, Ecuador,
Perú, Bolivia, Paraguay, Uruguay, Argentina, Chile y Puerto Rico, en este
último, junto con el inglés), es, además, idioma nativo -total o
parcialmente- en determinadas zonas de Estados Unidos (Nuevo México,
Arizona, Texas, California y Florida), país en el cual es la segunda lengua
principal, con 23 millones de hablantes. Se estima que en la próxima década,
entre 27 y 30 millones de norteamericanos hablarán español, los cuales
constituirán el 12% de la población de Estados Unidos. Ya Nueva York y Los
Ángeles tienen, respectivamente, más de un millón de hispanohablantes.

El español en otros lugares del mundo

El español también se habla en Filipinas (cerca de un millón y medio de
hablantes en 1988), junto con el inglés y el tagalo, y en Trinidad, isla
situada cerca de Venezuela. Por otra parte, debido a que la isla de Pascua
(cuya lengua nativa es el rapa-nui) es territorio de Chile, también se puede
decir que el español se habla en la Polinesia.

Se afirma que el español es asimismo la lengua materna de cientos de miles
de judíos sefardíes o sefarditas descendientes de aquellos expulsados de
España en 1492, quienes viven especialmente en Turquía, los Balcanes, el
Asia Menor, norte de África; pero también en Holanda, Grecia, Bulgaria,
Yugoslavia, Egipto, Líbano y Siria; además, existen grandes comunidades en
Francia, Estados Unidos e Israel.

En África, se habla español en Marruecos, y es lengua oficial y de
instrucción en la Guinea Ecuatorial, donde la hablan más de 300.000
habitantes, mientras que en Oceanía cada día crece el porcentaje de
hispanohablantes, pues en Australia reside un gran número de inmigrantes de
origen hispano. Finalmente, se estudia en colegios y/o universidades en casi
todas partes y es lengua oficial de las Naciones Unidas, la Unión Europea y
otros organismos internacionales.

En consecuencia, la lengua española tiene presencia en todos los
continentes, lo que la convierte en la tercera lengua más hablada en el
mundo y en una de las más extendidas geográficamente. De las aproximadamente
5.000 lenguas que existen en todo el orbe, el español ocupa un lugar de
privilegio con cerca de 400 millones de hablantes.
Post by Front Nacional
LA LLENGUA ESPANYOLA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT
SOCIOPOLÍTICOECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC.
Españuelo
2008-03-01 22:04:21 UTC
Permalink
Post by TNT
El desarrollo y expansión de la lengua española
Has de dir llengua castellana.

Pots aclarir que significa "espanyol"?


En Colom no parlava ni sabia escriure castellan.


A Amèrica no arribà cap castellan fins a 1519.


La majoria de gent ès del tercer i quint món.

El castellan només té cinc vocals, ès una llengua mutilada i
modificada artificialment, o sigui que ès una espècie de esperanto.
--
=============================================================

"There are another worlds, but they are in this one" (Eluard)

There are five worlds, but they are in this one"
First world: between parallels 36 to 54 degrees.
Second world: between parallels 54 to 72 degrees.
Third world: between parallels 18 to 36 degrees.
Forth world: between 72 to 90 degrees.
Fifth world: between 0 a 18 degrees.

"Mal nommer les choses, c'est ajouter aux malheurs du monde" (Camus)
===================================================================
Alboroto
2008-03-01 21:44:53 UTC
Permalink
Post by TNT
El desarrollo y expansión de la lengua española
    Has de dir llengua castellana.
Gracias, lengua española está bien dicho.
    Pots aclarir que significa "espanyol"?
El que tiene un DNI como el tuyo.
    En Colom no parlava ni sabia escriure castellan.
Se comunicó muy bien con la Reina de Castilla para pedir lo que
quería.
    A Amèrica no arribà cap castellan fins a 1519.
Los hermanos Pinzones eran andaluces, y no viajaban solos.
    La majoria de gent ès del tercer i quint món.
    El castellan només té cinc vocals, ès una llengua mutilada i
modificada artificialment, o sigui que ès una espècie de esperanto.
Las cinco vocales españolas son herencia de la lengua vasca.
--
Españuelo
2008-03-02 20:32:05 UTC
Permalink
Post by Alboroto
Post by Españuelo
Post by TNT
El desarrollo y expansión de la lengua española
Has de dir llengua castellana.
Gracias, lengua española está bien dicho.
La llengua espanyola no existex, igual que no existex la llengua
belga, la llengua suissa, la llengua britànica o la llengua escandinava.

Ès millor dir llengua castellana ja que axí no hi ha confusion. A més
si empras espanyol amb el sentid de castellan, quedan exclosos els
castellano-parlants de Amèrica, ja que diràn que no són espanyols, lo
matex passaria si a la llengua anglesa li posas el nom de llengua
britànica, els americans dirian que parlan anglès però que no són
britànics.

Per lo vist els assimilads castellans (andalusos, extremenys, gallegs
castellano-parlants, aragonesos castellano-parlants, etc) necessitan una
paraula per dessignar-los, propòs un mot: "xarneg", de aquesta manera no
hi ha confusion en Xas das Bolas, TNT, Alboroto són xarnegs.

Afegir an el dictionari aquesta aception.

xarneg-ega a. i m-f. 2. Individu procedent de països castellanisads.
Post by Alboroto
Post by Españuelo
Pots aclarir que significa "espanyol"?
El que tiene un DNI como el tuyo.
El DNI no diu res de "espanyol" i a més espanyol ès una ciutadania no
ès una naturalesa.
Post by Alboroto
Post by Españuelo
En Colom no parlava ni sabia escriure castellan.
Se comunicó muy bien con la Reina de Castilla para pedir lo que
quería.
Ès fals, la documentation original no existex o fou destruida. Tota
la documentation ès copia i falsification posterior.
Post by Alboroto
Post by Españuelo
A Amèrica no arribà cap castellan fins a 1519.
Los hermanos Pinzones eran andaluces, y no viajaban solos.
La documentation ès falsa.
Post by Alboroto
Post by Españuelo
La majoria de gent ès del tercer i quint món.
El castellan només té cinc vocals, ès una llengua mutilada i
modificada artificialment, o sigui que ès una espècie de esperanto.
Las cinco vocales españolas son herencia de la lengua vasca.
Millor seria emprar el mot atavisme en lloc de herèntia.
Post by Alboroto
Post by Españuelo
--
--
=============================================================

"There are another worlds, but they are in this one" (Eluard)

There are five worlds, but they are in this one"
First world: between parallels 36 to 54 degrees.
Second world: between parallels 54 to 72 degrees.
Third world: between parallels 18 to 36 degrees.
Forth world: between 72 to 90 degrees.
Fifth world: between 0 a 18 degrees.

"Mal nommer les choses, c'est ajouter aux malheurs du monde" (Camus)
===================================================================
TNT
2008-03-01 10:37:16 UTC
Permalink
Debate Obama-Clinton en Texas: que bueno que se escuchara el español


http://www.aollatinoblog.com/2008/02/22/debate-obama-clinton-en-texas-que-bueno-que-se-escuchara-el-esp/

El debate del jueves en la noche en Austin, Texas, entre los candidatos
demócratas Barack Obama y Hillary Clinton tuvo algo inusual que desde mi
perspectiva de latino de habla española es quizá lo más importante de la
noche: uno de los periodistas que preguntaba habló en español.
Post by Front Nacional
LA LLENGUA ESPANYOLA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT
SOCIOPOLÍTICOECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC.
Alboroto
2008-03-01 11:53:07 UTC
Permalink
 LA LLENGUA ESPANYOLA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT
SOCIOPOLÍTICOECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC.
  Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra els espanyols ni
contra els hispanoparlants sinó contra la ideologia que entén la llengua com
a arma de genocidi, d'imposició tirànica i d'anorreament psicològic i
nacional.
:-D

Bah, tírate de la moto.
Xan das Bolas
2008-03-01 21:23:16 UTC
Permalink
In the "Cantigas de Santa Maria, a collection of more than four hundred
poems written in the language of medieval Galicia in praise of the Virgin
Mary, Alfonso X, el Sabio, king of Castile-Leon, has left us a kind of
poetic biography. Declaring himself Mary's troubadour, he appeals to her as
his advocate and consoler as he recounts specific events in his life and
that of his kingdom. As he tells us about his family, his war against the
Muslims of Granada and Morocco, the treachery of the nobility, his frequent
illnesses, and his fear of hellfire and damnation, he reveals much about his
personality and his spirituality.This volume explicates the historical
circumstances surrounding the events described in the cantigas. The
"Cantigas de Santa Maria is a royal biography unique in thirteenth-century
Europe.
http://books.google.es/books?id=7Q7tDcPIEgMC&dq=cantigas+alfonso+X&ots=Na8QmVHmbF&sig=edMw3LCW0FjzQRjRYEMdAVV-_uk&hl=es&prev=http://www.google.es/search?hl=es&q=cantigas+alfonso+X&btnG=Buscar+con+Google&sa=X&oi=print&ct=result&cd=1&cad=legacy
Post by Front Nacional
LA LLENGUA ESPANYOLA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT
SOCIOPOLÍTICOECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC.
Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra els espanyols ni
contra els hispanoparlants sinó contra la ideologia que entén la llengua
com a arma de genocidi, d'imposició tirànica i d'anorreament psicològic i
nacional.
1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser
Obligar els nens catalans (autòctons o fills dŽimmigrants) a estudiar
llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa
limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que,
si tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què
havíem menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma
residual (en el sentit que no sŽhi parla). Jo crec que els nens han
dŽaprendre idiomes a lŽescola, però idiomes que, en el futur, els puguin
ser dŽutilitat. La castellana, no és una llengua dŽutilitat en el context
internacional en el qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà
no és una llengua de masses al continent europeu, que és el tros de
planeta on els catalans tenim el nostre àmbit de relació més immediat. En
les escoles catalanes sŽhaurien dŽensenyar dues llengües de gran validesa
per al desenvolupament humà i econòmic dels catalans, si tenim en compte
el nostre context europeu: lŽanglès, com a idioma més internacional; i
lŽalemany, que és la llengua franca del centre dŽEuropa, la més parlada a
la Unió Europea, lŽidioma del món germànic amb el qual els catalans haurem
dŽenfortir relacions, sobretot de caire industrial i econòmic. Un cop
eliminades o deixades com a optatives les assignatures de llengua i
literatura espanyoles (o de literatura i llengua francesa a la Catalunya
Nord) dels plans dŽestudis catalans, podrem introduir-hi algunes hores
lectives dŽanglès i dŽalemany, autèntica inversió de futur per als joves
catalans.
1) L'ignora més del 90% de la població mundial.
2) L'ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on
es remenen les cireres, i
3) Perquè la influència del castellà en l'economia i la ciència mundial es
menyspreable (a l'inrevés que el francès o l'alemany per exemple, que
encara es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a
Internet, on fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per
cada pàgina en castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en
trobes centenars en anglès, i on el català, tot i ser una llengua
assetjada, modesta i en greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè
quant a nombre de webs i un dinovè quant a nombre de pàgines.
Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta
necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà,
per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t'entabanin amb
deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan
pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no
té la importància derivada del nombre d'hispanoparlants (3ª llengua
mundial). I no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó
que els catalans dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els
interessa i no a perdre el temps amb idiomes, que, a més d'estar al servei
d'una política d'anihilació -brutal i indigna- de la cultura pròpia
indígena, no solament no els fan cap servei d'ordre pràctic, sinó que a
més drenen recursos humans i econòmics que estarien molt millor aprofitats
a protegir el que de debò és seu. Hi ha un exemple excel·lent, que és el
dels flamencs de Bèlgica. Tots saben el seu idioma i l'anglès, i no
s'encaparren ni 5 minuts per si no saben francès, i sovint, si els parles
en francès, se'n fumen olímpicament de tu. Tant de bo en prenguèssim
exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han dŽoblidar-se
dŽabsurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al
desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa
per lŽaprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa
majoria dŽhabitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum
popular, votaren a favor de la Proposició 227, en la qual sŽestablia
lŽensenyament íntegrament en anglès en les escoles californianes,
eliminant dŽaquesta manera la imposició lingüística del castellà); i que
sí que passa per la coneixença del català, lŽanglès i lŽalemany. Des de
finals dels 80 els hispans als USA han optat per deixar els plans d'estudi
bilingües i optar per la integració en anglès com a via de sortir de la
marginalitat (els barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama
de ser els barris més arrasats). En el darrer llibre de Samuel P.
Huntington hi ha una taula amb els referéndums d'aquest tipus. A banda del
de Califòrnia, hi són esmentats el d'Arizona l'any 2000 que posà fi a
l'educació bilingüe (63% a favor), i el de Massachusets, l'any 2002 amb el
mateix resultat (68% a favor). D'ençà 1980 als USA s'han celebrat dotze
referèndums sobre l'oficialitat de l'anglès i l'educació bilingüe en tres
municipis i quatre estats. En tots , excepte en un (Colorado el 2002, sols
amb el suport del 44) s'aprovà la proposta a favor de l'anglès o en contra
de l'educació bilingüe. També a Massachussets, i fins a vint estats i
poblacions dels USA que d'ençà l'any 80 han dit NO a l'educació bilingüe
anglès-espanyol. I això comptant amb el vots dels inmmigrants hispans que
volen integrar-se el més aviat possible. "És veritat que hi ha un problema
d'orgull. Molts hispans s'avergonyeixen de llur idioma. L'espanyol és la
llengua dels pobres. Només et discriminen si te'n deixes. El pitjor enemic
d'un discriminat és ell mateix.. És menester d'aprofitar el rebuig per
fer-se més fort i lluitar" (Edward Romero, ambaixador d'Estats Units a
Madrid, a La Vanguardia, 16·7·98). Lluitar, caldria entendre, per parlar
una llengua que vehiculi una ètica molt més digna que no la del
totalitari, glotòfag i genocida castellà i que les cultures mafiosetes
catòlico-mediterrànies en general.
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis
italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava
que la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que
prou catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters
de si mateixos com a col·lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a
ells mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o
dels estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris
arrasats per la desestructuració social crònica, per la marginació i falta
de valors (els famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren
canviar-ho amb regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders
tan famosos ni rellevants). Els mateixos hispans que als '80 demanaven
bilingüisme escolar, avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa
que l'idioma és una de les vies per reproduir la cultura, tics i valors de
la marginació. O sia, que als Estats Units sí perceben el castellà com a
via de reproducció del subdesplegament social.
Allà on hom parla anglès o català quasi sempre l'economia rutlla bé.
Això ha de ser per alguna raó: tenim una major tendència al diàleg, a una
major estructuració social més eficient i justa, a causa d'una tradició
molt menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un
sentit del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l'encomienda
a la loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha
estat sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors
espanyols i per als seus colonitzats.
No es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del
panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes,
una greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització
espanyola: intel·lectualisme molt superficial i d'un racionalisme molt
mecanicista (que genera una progressia-gauche divine desnacionalitzadora),
i molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc
ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al
fort i el colonitzador - covardia-; materialisme i la consegüent
descohesió moral i individualisme i manca d'autosolidaritat (que genera
disgregació fins i tot política: mentre els partits espanyolistes pacten
temes d'Estat, els catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes
de fons per a la supervivència nacional); manca de paràmetres i
referències globals que ens duen a romandre sota l'abassegadora i
obsessiva colonització...Estem dominats, com deien Gandhi, Martin Luther
King o Malcolm X perquè som corruptes. Renoir, al seu film "Aquesta terra
és meva" (1941) presenta un mestre d'escola pusil·lànim, dominat per sa
mare. L'assassinat d'un amic seu l'enfrontarà als alemanys i acabarà
jutjat pels ocupants nazis. Al judici diu algunes coses com aquesta: "No
hem pas de lluitar sols contra la fam i un tirà. Primer hem de lluitar
contra nosaltres mateixos. L'ocupació, l'ocupació de qualsevol país és
possible perquè som corruptes (...) Si l'ocupació dura prou, els homes que
se n'aprofiten compraran tota la ciutat. No els culp per fer diners, però
havien de sentir-se culpables per fer possible l'ocupació. Perquè no
podrien fer res d'això sense posar-se en mans dels autèntics amos de la
ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no pot esser permès que la
llibertat visca sota l'ocupació. És massa perillós. L'ocupació viu de les
mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou Ordre...".
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al
desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per
raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat
eina de l'Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100
milions de víctimes sols a l'Ameríndia, el darrer Estat occidental a
abolir l'esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant
Inquisició, per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que
ha conformat una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica
i la manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on
el castellà brilla sol haver pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en
fer una ullada a la situació econòmica del món. No existeix cap societat
que, tenint la llengua espanyola com a oficial i dŽús habitual, estigui
desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta
immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i
burocràtica...). Tots els Estats que han imposat lŽidioma castellà als
propis ciutadans, n'han portat societats a la ruïna, només ens hem de
fixar en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud
dŽAmèrica, per adonar-nos dŽaquesta circumstància.
"L'amic Riera em facilita aquestes dades de l'ONU del 2002. Renda per
càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750.
Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües
més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra
aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades
prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En
canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l'única dada. La mitjana
dels 13 principals països americans que tenen l'espanyol com a llengua,
comptat des de l'Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i
l'Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya
parlant català i malgrat l'espoli fiscal infligit per una Espanya que no
té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de
26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de
la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l'Estat tenen una
altra llengua pròpia: i és evident que l'Estat el mantenim, pagant molt i
molt, els que no parlem en tercermundista" (Salvador Sostres, maig 2005).
Dins lŽEstat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua
oficial lŽespanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa,
Extremadura,...); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on
més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó
dŽAdemús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.).
Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris
castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que
constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la
nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i
assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla
espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un
lladre que tingui com a llengua dŽús habitual la catalana...i això no és
cap casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població
presidiària espanyola és nascuda a l'Andalusia Oriental). Es tracta d'una
nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un
fort sentit cívic com a autodefensa de l'ocupació i la colonització
espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han
conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir dŽuna
cultura i mentalitat embrutides per l'obscurantisme, la manipulació i una
violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la
delinqüència, i més en terra conquerida.
Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol
al sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les
ètnies de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment
els bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat
deixalles radiactives a l'illa on malviuen), diu que pensava de posar el
francès com a idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben
envoltats d'Estats oficialment francòfons i dependents monetàriament del
franc francès. Immediatament Madrid callà i arribà a acords
idiomàticocomercials amb aquest element. L'oficialitat del castellà, com
de costum, sí que val uns quants milers més de morts, desapareguts,
torturats, etc. (per a Madrid): "el español, con la sangre entra", això no
és pas cap novetat, és la Història de sempre.
En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també
eina de subdesenvolupament.
Fos absurd de parlar d'idiomes inferiors per qüestions estrictament
lingüístiques, si bé és cert que alguns tenen fama de ser difícils
d'aprendre (el swahili tinc entès que és un idioma sense gramàtica, cada
mot i expressió hi van a la seva; el xinès té una complicadíssima
escriptura ideogràfica si bé gramaticalment és senzill; l'àrab té un
complicat sistema d'escriptura i una gramàtica realment difícil, etc.). El
problema del castellà és que, com digué Nebrija, "la lengua es compañera
del Imperio" o Josemaria Aznar: "El idioma español es la fuerza de
intervención rápida": o sia ellos en tenen una idea d'idioma castellà com
a arma llancívola de llur política colonialista i de genocidi cultural.
Isabel la Catòlica deia que "Castilla llega hasta donde llega mi caballo"
(i Ferran el Catòlic -al que l'aristocràcia castellana menyspreava amb els
malnoms de catalanote i viejo catalán-, "las boñigas de Castilla son oro
en Aragón". Al Tirant lo Blanc ve un altre adagi interessant: "Som com els
ases de Sòria, que porten or i mengen palla"). El cas és que el castellà
s'expandí amb conquestes de cruels caps militars (bandolers i soldaders)
tipus el Cid, fora del feudalisme clàssic europeu, les terres conquerides
foren trastocades i convertides en latifundis (Al-Andalus, Ameríndia) a
ferro i foc, sota brutals sistemes de domini caciquil. És normal que això
destruesca la mateixa identitat mental dels sotmesos i colonitzats, i per
això allà on el castellà brilla hi ha pobresa i marginació, fet ben
visible si el comparem a uns altres idiomes europeus. Fins i tot, essent
segon-tercer idioma mundial per nombre de parlants, ocupa un modest cinquè
lloc a Internet (el català hi ocupa un notori 15è lloc!). L'espaordiment
multisecular no és cap broma, deixa necessàriament una dura petja en
l'ànima col·lectiva de tots els afectats: una mentalitat mesella i
superficial, obscurantisme, descrèdit de la justícia i de la bona fe, de
la cultura i de la lectura, de les tasques metòdiques ("Una de les formes
més típiques i xocants de la bèl·lica famfàrria espanyola és, sens dubte,
el menyspreu per l'esforç modest i continuat, a les tasques metòdiques i
fosques", Carlos Octavio Bunge, 1875-1918, polígraf argentí), de la
recerca científica ("Que inventen ellos!"), fins i tot dels negocis (les
tres eixides tradicionals dels castellans eren la militar, l'eclesiàstica
i la burocràtica), la passió per trobar tresors que visqué el corresponent
paroxisme al genocidi contra Ameríndia i que ara subsisteix com a enorme
devoció per tota mena de loteries (l'Estat espanyol és el tercer estat
mundial que més despesa té en loteries i jocs d'atzar: "Els espanyols, o
són catòlics, o són racionalistes. Els catòlics ho esperen tot del
miracle. Els racionalistes tot ho esperen de la Loteria Nacional", va
escriure ja Manuel Ruiz Zorrilla, la falsa esperança en la "sort" és una
manera de desinflar justes reivindicacions i tota lògica social), la
casuística més vana i embolicadora, la fòbia a conèixer la veritat de les
coses (i una societat ha avançat científicament però també moralment quan
no ha tingut por a saber: tenir por a saber és la decadència, la perversió
de valors i la confusió mental i vital). "En Espanya el mèrit no és
premiat. És premiat el lladronici i ser poca vergonya. En Espanya tot allò
dolent és premiat".(Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán, novel·lista
i poeta satíric de l'esperpento espanyol).
Les realitats no són pas casualitats, ho són per raons concretes, no pas
metafísiques ni intrínseques, però sí per raons constatables i
estudiables. La dominació colonial, el racisme crioll s'ha caracteritzat
pel genocidi cultural sistemàtic i la manipulació (negació de la realitat/
veritat) i, qui desconeix allò real (allò que és ver), necessàriament
anirà donant tombs a les palpentes, de mal a borràs per la vida, i això
també es vehicula pels idiomes, com a una mena de virus històricocultural.
"Felicíssim país el nostre, on la levita ministerial, la toga i el blasó
no delinqueixen mai!", (Santiago Ramon y Cajal, 1806-1880, dramaturg i
metge). "En Espanya és heretgia de tenir sentit comú". (Juan E. de
Harzenbusch, 1806-1880, dramaturg foraster). "Espanya és una nació un tant
cruel, tal i com ho demostren les seves corregudes de toros i els seus
autos de fe". (Emmanuel Kant, 1724-1804, gran filòsof alemany).
Han fet de la desorganitzada i caòtica plebs colonitzadora carn de
canó -però beneficiaris nacionalistament- de llurs bàrbars projectes, però
alhora li han begut el cervell amb un ultranacionalisme ("Qui no té res
d'individual per a vantar-se'n, es vanta d'haver nascut ací o allà",
Arthur Schopenhauer, 1788-1860, filòsof pessimista alemany) que
sistemàticament posa en feblesa qualsevol idea de justícia i progrès,
perquè els genocidis necessàriament han enfortit sempre el militarisme, la
fòbia a la diversistat i el pluralisme, les estructures piramidals i
opressives, i la destrucció dels altres pobles i cultures. "Aquells
animals que no han estat capaços d'establir un pacte per a no agredir però
tampoc no ser agredits, per a ells no hi ha res que sia just o injust. El
mateix s'esdevé també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut
establir un pacte pera no agredir ni ser agredits" (Epicur, filòsof grec,
341-270 a. C.). "Els Estats de dret mai no estan en treva" (Mayor Oreja,
exministre de la guerra mediàtica i major propietari d'empreses de
l'Imperio-Estat de dret, o sia, del dret d'ells, els poderosos, Estats
purament artificiosos, jacobins, centralistes- no para mai d'agredir les
nacions sens Estat que ha conquerit, fins a exterminar-les). És per això
que la injustícia social és un tret tan característic d'allí on els
espanyols han comès genocidis generals (Ameríndia i Andalusia). "En
Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió" (Pio
Baroja, 1872-1956, escriptor i metge foraster).
Un conciutadà explicava molt encertadament la caracteriologia
subconscient mesella i agressiva de l'espanyol mitjà com a atavisme de
tants segles de repressió del pensament (expressada per aquella frase de
"Observacions realitzades sobre l'opressió. Si observem als que es diuen
espanyols podem observar com hi han quatre tipologies, que es corresponen
al caràcter de quatre persones, donat que una de les característiques dels
que s'anomenen espanyols és la falta de un pensament propi o individual.
Aquestes quatre persones son un polític, un religiós, un militar i un
xerraire grosser que per ocultar-se generen també uns antiliders que son
un antipolític, un antireligiós, un antimilitar i un antixerraire que
sembla que no estiguin supeditats a ells, però que en realitat sí que ho
estan. Entre els vuit formen combinacions que, segons les necessitats, els
permet un marge de maniobra per manipular el que els interessi i mantenir
l'opressió encara que les circumstàncies canvien. Aquestes persones són
reals i els seguidors d'ells són els que es diuen espanyols, els quals són
els que no tenen pensament propi i esdevenen clons mentals d'aquestes
persones.
Els catalans tenen pensament propi, de fet tenen pensament propi i
individual tots els que són conscients de la seua nació vertadera, perquè
això posa en contacte la persona que som amb la realitat individual, que
és la que genera el pensament propi d'una forma natural i espontània.
Per tant, la nostra discusió és entre el pensament de quatre persones
repetit pel nombre dels seus seguidors, i el pensament dels catalans,
valencians i similars que en són molts més que quatre.
L'aparent interès dels espanyols per saber què pensen els altres no prové
de cap inquietud intel·lectual sinó, tot el contrari, el que volen saber
és si la persona en qüestió té un pensament diferenciat dels seus líders,
perquè en el cas que sia d'aquesta manera, atacar-la, primer amb
sentiments de culpa en fals (el religiós), després amb burles i insults
(el xerraire groller), després amb obligacions (política) i després amb
agressions (militar), en resum: exercir l'opressió a través dels seus
clons mentals.
Aquestes quatre persones són contestades i superades: De la part militar,
per l'OTAN o bé per qualsevol organització militar que defensi els drets
humans. Des de la política, pel nacionalisme, l'ecologia,
l'independentisme, el pacifisme, el feminisme i polítiques que parlin de
la llibertat i dels drets. Des la cultura, per la llengua, la ciència,
l'art.. propi de cada nació. Des de l'espiritual per la veritat,
l'honradesa, l'ètica i la moral.
Per això últimament han recorregut a la mentida més escandalosa amb
l'esperança que la multiplicació de les mentides pels seus clons els
mantinguin una mica de temps més al poder.
Si ens fixem una mica mes podem observar que la reacció d'un espanyol
davant una circumstància que l'obligui a pensar sol ser alguna exclamació
relacionada amb la sexualitat, perquè en la seva confusió té una percepció
dels seus pensaments propis -que a vegades en té, perquè el cervell encara
és viu-, com si fos quelcom que no pot evitar: com si fos un desig sexual,
pensament que evidentment reprimeix immediatament amb alguna grolleria de
tipus sexual. Es tracta d'una autoopressió o repressió per mantenir-se
dins el pensament dels líders. (De Vilaweb-Fòrum general)
4) Els avantatges del plurilingüisme. Els castellanoparlants, una
Igual que la manca de pluralitat i tolerància religiosa a la majoria de
societats islàmiques: perquè els uns fan de la religió i els altres de la
llengua una eina llancívola de cohesió uniformista darrere de les
respectives Oligarquies.
El monolingüisme és el pulmó d'una llengua: fa necessària una llengua per
poder comunicar-se. Actualment el monolingüisme catalanoparlant ha estat
ja pràcticament exterminat per la imposició colonitzadora
francocastellana, per això és molt important que tot catalanoparlant
conscient miri de ser tan monolingüe com li sia possible. Tanmateix el
plurilingüisme té també indubtables avantatges, no pas nacionals, però sí
pedagògics, culturals i psicològics.
No fa gaires anys es realitzaren unes interessants enquestes als
instituts eivissencs sobre ús i simpaties lingüístiques i futboleres. Els
resultats hi foren prou significatius: sistemàticament, el major fracàs
escolar (tant en autòctons com entre immigrants) anava de la mà amb poc ús
i poca valoració de la llengua catalana i per simpaties envers el R.
Madrid. Aquests resultats, que poden sobtar, tenen, tanmateix i sens
dubte, una explicació lògica i contundent: la propaganda abusiva i
supermanipuladora que les TVs i els mèdia esportius madrilenys (molt
majoritaris dins la premsa esportiva) fan de l'equip del Règim jacobí, i
això ja en un tema que no ha menester de massa neurones; això duu als més
acrítics i violents devers el madridisme i l'espanyolisme/anticatalanisme
(que és la raó de fons de tot aquest apartat del conductisme de masses
espanyol); mentre que els més sensibles prefereixen d'altres equips
minoritaris i aprecien la llengua en injusta inferioritat de condicions.
No sols hi ha un coeficient d'intel·ligència escolar, sinó també un cert
nivell moral, la qual cosa demostra un cop més que ser dolentot és també
ser babau, és una estupidesa: "I (Déu) digué a l'home: Vet ací que la
temor del Senyor és la saviesa, i defugir el mal, la intel·ligència" (Job
28:28).
Que el bilingüisme o el plurilingüisme fomenten les capacitats mentals és
cosa prou coneguda psicològicament i pedagògica, i el menyspreu a aprendre
(d'altres llengües o el que sia) traspua malfeineria i un grau de supèrbia
(tret característic espanyol i de qualsevol colonització, una neronització
a fi de mantenir-se a part i sotmetre la víctima indefensa a una situació
d'inferiorització i de denigració permanent) que esterilitza i crea
divisió i malestar social. "Sempre ha estat un misteri per a mi que l'home
pugui sentir-se honrat per la humiliació del seu proisme", digué Mahatma
Gandhi quan veié una colla d'indis obligats a caminar per sota la voravia,
a fi de cedir el pas als blancs).
Igualment, val la pena de destacar les conclusions a les quals van
arribar especialistes en un simposi a Morella (Els Ports) sobre llengües i
desplegament econòmic: les àrees bilingües tendeixen a un major
desplegament econòmic (a causa de la major tensió sociocultural i a la
major plasticitat mental de la població a causa del constant ús de
distintes llengües, concepcions i enregistraments mentals i culturals).
Per aquest motiu supòs que un mestissatge fet més en igualtat de
condicions, com ara el dels origens dels Estats Units (entre colons i
immigrants de tot Europa, en un principi bàsicament descendents
d'anglesos, holandesos, alemanys, suecs i escocessos, més avant francesos
i irlandesos, després italians, polonesos i d'Europa Oriental i
hispànics), dóna molt de joc quant a nivell de desplegament
economicocultural que no pas un mestissatge fet a través del genocidi i la
violació, com s'esdevingué a Hispanoamèrica, amb més de 100 milions
d'infeliços amerindis morts sols durant els dos primers segles de
conquesta i colonització imperial castellana contra les cultures
neolítiques indígenes. Lògic, oi?.
Castellà? No, gràcies!.
Continúe leyendo en narkive:
Loading...